Aquesta setmana comença a Girona el festival Strenes. Després d’anys sense aconseguir fer-se un lloc fixe i digne en el món dels festivals a Catalunya, sembla que amb l’Strenes Girona ha trobat la fórmula; aquesta serà la seva tercera edició, i ja s’ha fet famós el concert inaugural a la Rambla, al terrat del Centre d’Informació Turística de Girona.

El festival, a més a més, s’ha convertit en el punt de partida de les gires de presentació dels darrers discs per a moltes formacions musicals, de manera que efectivament, a Girona, aquests grups fan la seva estrena.

L’entrada en l’època dels festivals, i el fet que fa poc es van donar els premis Enderrock, fa reflexionar sobre el món de la música i de l’art en general; els reptes que suposa guanyar-se la vida com a artista i les dificultats per tirar endavant. Aquestes dificultats són més grans quan els artistes són dones.

Dels 32 grups que tocaran al festival Strenes, només 9 compten amb dones entre les seves files. No significa que les dones no tinguin talent; podeu escoltar Judit Nedderman (per dir-ne una) per adonar-vos-en. Si ens volem fixar en reconeixements oficials i prou, però, és justament un grup de noies, Roba Estesa, qui ha arrasat en els Premis Enderrock d’enguany enduent-se quatre guardons. Però costa, trepitjar escenari...

El problema no és propietat del món de la música. Fa poc, sortia la notícia que els actors (masculins) de la sèrie d’èxit Big Bang Theory s’havien rebaixat el sou per tal d’igualar-lo al de les seves companyes actrius. És sabut que en el món del cinema i la televisió, tal com passa en molts altres camps professionals, elles cobren menys que ells per fer la mateixa feina i tan o més bé. Un aplaudiment pels actors de Big Bang, però el problema és allà i no sembla que la societat estigui disposada a solucionar-lo.

Abans de ser psicòloga vaig estudiar per ser actriu. Molts dels meus companys d’aquells temps s’han dedicat al teatre i la televisió. Doncs bé, les possibilitats, el respecte, les oportunitats de què han gaudit els meus companys, no tenen ombra de comparació amb els de les meves companyes. Tan és així, que m’és deu vegades més senzill (per no dir vint), anar al teatre a veure com un dels meus companys es guanya la vida com actor, o trobar-me’l si encenc la televisió, que no pas una de les meves companyes.

El món continua essent dels homes, i és responsabilitat de tots que ho sigui, també de les dones, que acabem acceptant moltes situacions com a normals. Caminem com tortugues cap al canvi i no som conscients de tot el que ens queda per fer  (els comentaris despectius cap a les dones, amb clau d’acudit i amb tota la lleugeresa possible ens envolten a tots els canals de televisió i de ràdio). L’art, la música, el teatre, hauria de ser el primer en mostrar un canvi. Esperem la invasió de les dones als escenaris.

I de moment, esperem que l’Strenes sigui un èxit.

Nadal són les festes més famoses del món. I probablement les més celebrades. A casa nostra, pràcticament dos mesos abans de que arribi, ja ens bombardegen els anuncis de la tele, les llumetes del carrer, la decoració de les botigues...

Més enllà del costat lluminós i consumista de Nadal, aquestes festes són famoses per la seva pretesa funció d’unir les famílies en un entorn de pau, amor i harmonia. En pocs dies, se’ns acumulen una gran quantitat de dinars i sopars familiars on estem obligats a passar moltes estones amb els nostres i, si es pot, passar-ho bé amb ells.

Afortunadament per moltes famílies això és així: existeix una bona relació entre tots, trobar-se és motiu d’alegria i les festes passen amb la il·lusió que s’espera. En d’altres, les festes posen de relleu allò que falta. Quan ha mort un familiar, és durant les festes, que se’l troba a faltar de manera més significativa. Quan ens trobem amb pares que s’han separat recentment, les festes es converteixen en tot un repte pels fills, que han d’adaptar les tradicions i els records de la infantesa a la nova situació, i que sovint han de repartir el seu temps amb la màxima delicadesa per no despertar gelosies ni enfrontaments entre els pares.

Les festes poden tenir un to especial també pels adolescents. Sabem que durant l’adolescència, la relació amb la família canvia, i sovint no passa pels millors moments. Els enfrontaments amb els pares són més freqüents, i les estones compartides amb oncles, avis i cosins poden resultar molt feixugues, sobretot si no existeixen familiars d’edats similars.

Els adults, per la seva banda, tendeixen a demanar molt dels joves durant aquestes festes: “comporta’t”, “per una vegada vesteix-te bé, vés polit”, “vindrà gent, endreça la teva habitació”... Si sumem això a les moltes hores a què les vacances de l’escola obliguen a la convivència familiar, veiem que els conflictes ens esperen a la cantonada.

Els adolescents es troben al dia després de ser nens. Els podem estirar encara cap a alguna de les il·lusions que acompanyen el Nadal, impliquem-los en les festes, demanem-los ajuda a l’hora de decorar la casa, fer el dinar, comprar regals pels més petits, etc. I prenem el risc que la seva manera de decorar sigui diferent de la nostra o que els plats que cuinin no siguin del nostre gust. Es tracta de gaudir de les festes, no de tenir un Nadal perfecte.

Per altra banda, no els podem exigir més del que sabem que ens donaran. Si sabem que aguantaran bé el dinar, però no més, permetem-los que surtin amb els seus amics encara que la sobretaula no hagi acabat.

Potser és justament amb fills adolescents quan les reunions familiars tenen més sentit si parlem de la família més directa enlloc de l’extensa. Nadal és una bona oportunitat per aprofitar per fer coses pares i fills junts; limitant potser als dies més importants la trobada amb altres familiars. Si ho fem així, el sentit de la paraula “família” pot passar, en l’adolescent, de tenir  connotacions avorrides a estar relacionat amb quelcom confortable, càlid i divertit.

La música ha estat sempre de moda. Sempre han existit programes televisius basats en la música i, des de fa uns anys, en els cantants amateurs que es volen convertir en professionals. De tots aquests, Oh Happy Day, de TV3, ha estat el primer en donar valor al cant coral i al grup com a element d’art i espectacle. Des que existeix aquest programa, ha crescut la febre dels joves (que en representen una bona part de l’audiència) per entrar a grups corals d’un o altre estil musical.

Cantar posa de bon humor i és una bona manera d’expressar les pròpies emocions. Cantar en grup permet compartir les emocions amb els altres, formar part d’alguna cosa més gran que nosaltres mateixos i, sobretot, perdre la vergonya de deixar-nos anar.

Si ens ho volem mirar des d’un punt de vista artístic, cantar en grup és ric, perquè unim estils i veus de persones diferents. Aquest any, vuit de les quinze cançons que formen part del disc de la Marató de TV3 estan cantades per grups de cantants que normalment no canten junts. I de fet, només tres estan cantades per cantants individuals.

Si volem anar més enllà, formar part d’un grup que ha de fer una sola cosa i que l’ha de fer bé (en aquest cas, cantar), provoca haver de posar en marxa les nostres habilitats socials: aprenem a adaptar-nos a la manera de fer del col·lectiu, que no és la de ningú concret, sinó la de la suma de tots, aprenem a ser flexibles per poder encaixar, aprenem a moure’ns de manera diferent que quan estem sols, a respirar de manera diferent, a expressar-nos de manera diferent.

Els humans som animals socials, cosa que significa que fer activitats que desperten allò més social que duem dins, ens fa sentir bé, contents, plens, útils.

Sovint ens queixem de que els joves es tanquen massa en ells mateixos, en els seus ordinadors, mòbils, xarxes socials... Cada vegada més utilitzem tota mena de mitjans per tenir contacte amb d’altres, des de la distància, des de l’anonimat. Res és més social que unir-se a d’altres per realitzar una sola activitat.

Com a activitat grupal, el cant coral, té l’al·licient (si es fa bé), de desterrar la competitivitat, els individualismes, la necessitat de resultats... És l’art per l’art i el grup pel grup.

Ara que ve Nadal, trobarem molts grups, esperem, cantant les cançons pròpies d’aquests dies. Si us els creueu, observeu com respiren junts, com gaudeixen junts del que estan fent. Si en teniu oportunitat, uniu-vos a la festa del cant coral, animeu els vostres fills a participar-hi.

Sentir-se part d’un grup, saber-s’hi estimat i valorat (sigui un grup coral, un grup classe o la pròpia família), ens fa sentir segurs i valuosos, i ens protegeix de tancar-nos en nosaltres mateixos o de buscar aquesta seguretat en les xarxes o en grups socials menys adequats.

Darrerament han sortit les xifres referents als permisos de maternitat i paternitat a Catalunya, així com al nombre d’excedències demanades per a tenir cura d’un familiar.

El que destaca una vegada més, és l’abismal diferència entre els permisos demanats per dones enfront dels demanats per homes. Si ens fixem en les excedències demanades per tenir cura d’un familiar, la diferència és de 5.545 dones enfront 446 homes. Això significa que, per cada dotze dones que han optat per renunciar a la seva feina i dedicar-se a tenir cura d’un familiar, només un home ha pres la mateixa decisió. Podeu comptar que quan parlem de ser pares, la diferència augmenta: a Catalunya, 36.382 dones agafen el permís de maternitat, enfront 748 homes; és a dir, 48 dones per cada home.

Per altra banda, ja fa uns anys que el nombre d’estudiants universitaris femenins supera amb escreix els masculins. De la mateixa manera, cada vegada són més les dones que es situen en posicions elevades o bé creen les seves pròpies empreses. Això significa més responsabilitats, més hores de feina (sembla que el tema salari cota...), però també més ambició, més somnis, més autoconfiança.

Les dones som les úniques que, físicament, podem dur els infants al món, i tampoc podem demanar als homes que siguin ells qui donin el pit. Més enllà d’això, però, sembla que quan es parla de família, la feina de la dona és la que continua essent menys important i, per tant, és ella qui hi ha d’acabar renunciant; fins i tot si la diferència de sou amb l’home és inexistent o tomba en favor de la dona.

Els informes parlen d’excedències, baixes i permisos, però hi ha tota un sacrifici de la dona per la família que no es veu. Malgrat treballin les mateixes hores i tinguin responsabilitats i maldecaps similars, quan s’arriba a casa, continua donant-se per segur que serà la dona qui tindrà cura dels fills, comprovarà que no falta res a la nevera i s’ocuparà de fer la compra, organitzarà dinars i sopars. Quan anem a sopar a casa d’uns amics, sovint és la dona qui s’aixeca més sovint a dur plats amunt i avall, podeu fer un petit experiment i contar-ho la propera vegada, quedareu sorpresos.

Les noves generacions fem un esforç conscient per la igualtat. Els homes intenten fer més per la casa, però el que fan continua anomenant-se “ajuda”. Les dones incloem els homes, però continuem prenent la responsabilitat i defensant el que creiem que és “el nostre territori”. La responsabilitat principal és nostra, de les dones; hem de deixar anar l’orgull de “la meva casa està molt neta” o “els meus fills són molt ben educats”.  Si no cedim territori l’home no el pot prendre.

La societat ens fa creure, ara, que som súperdones; i cometem l’error de creure-ho i sentir-nos-en orgulloses “sóc dona i puc fer la meva feina de manera fantàstica, estar estupenda i dur la meva casa a la perfecció”. Error, és una trampa. Si volem la igualtat amb els homes a nivell laboral, els hem de fer a ells iguals també a nivell familiar.

Treballo amb adolescents i això fa que sovint pensi en com era la meva pròpia adolescència. En molts aspectes no era gaire diferent, ens barallàvem amb els pares, agafàvem alguna borratxera que a casa encara a hores d'ara no coneixen, ens enamoràvem de la manera més tonta, crèiem que ho sabíem tot del món i ens afectava molt el que els altres pensessin de nosaltres.

Les xarxes socials no formaven part de la nostra vida, no vam saber que existien fins ben entrats a la vintena. Encara que abans ja utilitzàvem alguns xats, personalment, vaig tenir el primer contacte amb Facebook als 26 anys.
Explico tot això perquè constato que, si alguna cosa diferencia i marca l'adolescència d'ara, són les xarxes socials i, de manera relacionada, l'ús del mòbil.

No puc fer un judici a favor o en contra de les xarxes socials, perquè tenen coses bones i dolentes, com tot, però sí que em fa reflexionar el paper principal que tenen en molts joves. Molts pares es preocupen perquè els costa molt “desenganxar” els fills del mòbil; i molts nois i noies s'ho passen realment malament si no tenen prou seguidors o “likes” als perfils de diverses xarxes. Molts tenen una vida més activa a nivell virtual que presencial.

Les xarxes socials es poden convertir en un contacte continu amb el judici dels altres i, sobretot, amb el propi. Molts joves acaben intentant fabricar-se una mena de personalitat que pugui ser acceptada a les xarxes, fins i tot si és molt diferent a com són ells en realitat.

L’adolescència potser és l’etapa on l’acceptació social té més pes, i sembla que, amb l’arribada de les xarxes socials, aconseguir sentir-se acceptat és cada vegada més difícil, que la societat és més exigent i que queda més marcat què s’accepta i pot convertir el jove en “popular” i què dóna lloc al ridícul i el pot fer caure en la categoria de “friqui”.

No crec que sigui fàcil lluitar contra aquest problema; i, en tot cas, no crec que sigui un problema de les xarxes socials, sinó amplificat per aquestes. Com en molts altres àmbits, la igualtat de sexes, el respecte a les diferents orientacions sexuals o l’acceptació de diferents cultures, l’abordatge cal fer-lo des de l’educació, l’educació a l’escola però també, i més important, l’educació a casa, que és la que potser es deixa més de banda. L’autoestima s’aconsegueix amb una bona educació, el respecte també, la seguretat amb un mateix també i, per tant, la capacitat de deixar-se influir poc per la societat (gens és impossible), també. Si estem en una nova societat amb normes noves, potser també ens hauríem de plantejar crear maneres d’educar noves, adequades als temps.

Maria Gràcia Cornellà Font.

Psicòloga.

Fa anys, existia un model familiar molt concret on l’home treballava i la dona tenia cura dels fills i la casa. Més enllà de discutir si era un model més o menys vàlid, el cert és que, d’uns anys cap aquí, les dones hem entrat amb força al mercat laboral, ocupant llocs de diversa responsabilitat, i els homes han decidit que no volen quedar apartats del dia a dia de la seva família. Tot plegat ha dut a anar igualant els papers de l’home i la dona tant dins la família com dins l’àmbit laboral (tot i que, com a partidària de la igualtat que em considero, he de dir que encara queda molta, moltíssima feina per fer).

En tot cas, haguem fet més o menys deures, el cert és que ens trobem davant un model social diferent al qual els horaris, i el ritme de la societat, no semblen haver-se adaptat.

Podem parlar de simple conciliació laboral, d’horaris flexibles que permetin, a homes i dones, concentrar les seves hores de treball per poder dedicar temps als seus, però és que la societat, si més no la de casa nostra, no hi acompanya.

Es diu que, per començaments del 2017, el Parlament de Catalunya prepara una llei que canviarà els horaris laborals a què estem acostumats fins ara, i que els aproparà al model d’altres països europeus com França o Suècia. Per descomptat, es tracta d’un canvi gran que afectarà no només les empreses, sinó també els horaris escolars i els establiments comercials.

En segons quines feines, parlar de conciliació laboral és una utopia, perquè si treballem en una immobiliària, en una botiga de queviures o, com és el meu cas, en el món de la salut; i si, a més a més, el negoci en qüestió ens pertany o depèn fortament de la nostra feina, no podem tancar la paradeta a les cinc en ares de la nostra vida familiar quan vivim en un món on les botigues obren a les cinc de la tarda i tanquen a les vuit.

No podem demanar als nostres clients que ho deixin tot per venir a veure pisos o a comprar arròs de deu a onze del matí, perquè ells també es troben subjectes al ritme horari del nostre país i condicionats a venir al migdia o després de les vuit de la tarda. Vivim en un país on moltes feines no acompanyen a ser a casa abans de les set.

Per altra banda, els fills no s’eduquen sols. I educar-los és molt més que poder pagar algú que en tingui cura; educar és estar, passar temps junts per poder créixer, per poder donar exemple, per conèixer i deixar-se conèixer. Els anys passen ràpid, i la infància dels fills no la podrem recuperar.

Fa anys que admirem els horaris del món anglosaxó per la manera com permeten, per sí mateixos, i sense plantejar solucions temporals, una conciliació general de la vida laboral amb la familiar. El que fins ara era una utopia, i que sembla una manca visible de modernitat en el nostre país pot canviar, doncs, si la llei que vol proposar el Parlament tira endavant; segur que li espera un camí ple d’entrebancs, però pel bé de la nostra salut familiar, esperem que aviat sigui una realitat.

http://www.viaempresa.cat/ca/notices/2016/09/feina-i-familia-el-dificil-equilibri-maria-gracia-cornella-21458.php

 

Pels adolescents, l’estiu, és l’època de gaudir dels amics, de fer més o menys el que els dóna la gana, de viure emocions intenses en casals, en campaments o en sortides en colla quan ja són més grans. Amb el setembre, aquesta etapa fresca on sembla que les rutines són més flexibles i que se’ls permet saltar-se una que altra norma acaba, i cal tornar a la realitat de llevar-se cada dia a quarts de set o les set per ser a l’institut a l’hora d’inici, les vuit, en general.

També pels pares i mares l’estiu pot ser una època de treva. Sovint, el no haver-hi horaris, ni corredisses pel matí, ni l’exigència de comprovar que s’han fet els deures, permet compartir més temps amb els fills, fer coses junts, conèixer-se millor. Durant l’estiu trobem sovint aquells espais amb els fills que ens permeten saber com són, fer-nos uns bons farts de riure amb ells i enfortir la complicitat que hi tenim.

En arribar l’inici del curs, sembla que les coses canviïn d’un dia per l’altre, i que tornin en tromba les corredisses, els estressos i, com no, les enganxades, les baralles entre uns germans que durant l’estiu es duien la mar de bé, les queixes perquè no els entenem.

Una bona manera d’afrontar l’inici del curs és anticipar-nos a la rutina.

Per una banda, ens haurem facilitat molt la vida si hem aconseguit mantenir certs hàbits durant els mesos d’estiu: llevar-se sempre a la mateixa hora, encara que aquesta sigui més tard que durant el curs, mantenir l’ordre dels àpats, anar a dormir també sempre a la mateixa hora...

Per altra banda, és bo, una setmana o deu dies abans de tornar a les files, començar a recuperar els horaris que tenim en marxa durant el curs; començar a avançar l’hora de llevar-se, perquè no hi hagi un salt tan gran el dia d’inici d’escola, començar a repassar els continguts dels llibres o la matèria que pertocarà aquest any, encara que només sigui una estona a la tarda, reforçar les coses que s’estan fent bé durant l’estiu i expressar el desig de que no es trenquin a partir de setembre.

Pel que fa als fills, els pot ser útil començar a recuperar el contacte, si l’han perdut durant l’estiu, amb els companys d’escola. Compartir les angoixes o la simple mandra de tornar a començar, amb els altres, ajuda sempre a fer-ho més lleuger.

 

Maria Gràcia Cornellà Font.

Psicòloga.

El dia 1 de juliol, va participar al festival Emergent, concretament a Quart, l’artista Paula Valls, una cantant de jazz i blues de veu vellutada que s’està convertint en la sensació de l’estiu. La Paula és una artista adolescent de 17 anys disposada a trepitjar fort en el món de la música.

Ara és la Paula, però fa uns anys, l’Andrea Motis, que ara té 21 anys, va debutar, quan només en tenia 15, amb el seu saxofon i apadrinada per un artista del renom de Joan Chamorro.

Dins la mateixa generació trobem la Núria Graham, cantautora mig catalana mig irlandesa que va presentar el seu primer disc, “First Tracks”, amb només 17 anys.

Són alguns dels adolescents que han aconseguit un cert renom dins el món de la cultura. D’altres encara han d’arribar a la fama, i d’altres, no hi arribaran mai, però són allà, en alguna banda, escrivint, component, actuant, recitant, pintant.

L’adolescència pot convertir-se en una etapa altament creativa, si es té la capacitat, els mitjans i les ganes. Poc importa si aquesta creativitat acaba donant fruit, com en el cas de les nostres artistes adolescents; la creativitat, per sí mateixa, és un motor d’energia que ens fa créixer.

La persona adolescent, gaudeix d’una llibertat que els infants no poden entendre i que als adults se’ls escapa. Es troben en el moment de la vida en que tot és possible, on ells comencen a ser ells però encara no coneixen els lligams de la vida adulta.

L’adolescent experimenta amb la vida de moltes maneres, i una d’elles és l’art; fins i tot si es tracta d’un art que no condueix enlloc o que els adults no entenen.

Intentar domesticar aquest art, exprimir-lo, forçar l’adolescent talentós a dedicar-se a l’estudi i a evolucionar la seva tècnica per obtenir-ne un fruit en forma de disc, de quadre, o d’orgull dels familiars, ofega l’art. Perquè l’art és fruit d’això, de la llibertat, de creure que els límits no existeixen, de creure que es pot crear quelcom nou que encara no s’ha vist abans, perquè l’artista adolescent és especial, ple d’energia i d’imaginació.

Sembla que hi ha alguna cosa més, doncs, dins l’adolescent, que desordre, caos i rebel·lia, només cal saber-ho veure, estar atents per quan tregui el nas i aprofitar per gaudir-ne sense més expectativa que aquesta, el gaudi.

Tant de bo cada adolescent descobreixi i exploti el seu art. Mentrestant, si voleu gaudir de l’art de les cantants adolescents, aquí les teniu:

https://www.youtube.com/watch?v=fMS7N_Ic-jg

https://www.youtube.com/watch?v=ygWVcstXdqs

https://www.youtube.com/watch?v=5tDcEr1XtgQ

 

Maria Gràcia Cornellà Font

Psicòloga

 

L’adolescència té mala fama; la veiem com una etapa de rebel·lia, i és veritat que la comunicació amb la família, sol fer-se més difícil.

Molts pares, quan parlen dels seus fills adolescents, ho expliquen com si els haguessin canviat el fill o filla: jo abans tenia un nen, o una nena, ens ho passàvem bé junts, jugàvem, em feia abraçades. I ara, de sobte, tinc un noi o una noia que sembla disposat a dir el contrari del que jo dic, que s’escapa si li vull fer un petó, i que es nega a explicar-me què fa, qui són els seus amics o què pensa.

L’adolescència és l’etapa reina de la identitat. És el moment en què la persona descobreix com és. Necessita fer-ho sol, i per això crea aquestes enormes barreres transparents que poden fer pensar que ens trobem davant un desconegut. Tranquils, l’adolescència també té un final...

Per què parlar de les vacances d’estiu? Doncs perquè el medi natural de l’adolescent, l’escola o institut, desapareix durant uns mesos, i si no hi posa remei, es pot sentir encara més estrany i més perdut que normalment.

Menció a part mereix el fet de la llargada de les vacances; tres mesos posen un problema als pares, que han de buscar la manera d’organitzar-se, tant si tenen fills petits com grans. I també posen un problema als adolescents; més enllà de la possible desconnexió amb alguns dels seus amics, la desconnexió amb els estudis és important. L’efecte rebot sol ser un molt mal primer trimestre el curs següent, ja que costa recuperar el ritme d’estudi.

Dit això, trobar l’equilibri durant les vacances és prou senzill. Cal buscar les activitats que motiven l’adolescent, trobar un espai que faci el mateix paper que les classes: estar amb persones de la mateixa edat, viure les petites aventures de cada dia. Si aconseguim una mica de lectura diària, o alguna classe setmanal, la desconnexió amb els estudis també serà menor.

Decidir estar de “vacances absolutes”, dormint fins tard i jugant a la consola, per molt que a l’adolescent li sembli un pla envejable, ens pot dur a l’avorriment més absolut, a la monotonia i, per tant, a més conflictes a casa.

Però que el llegir no ens faci perdre l’escriure. Si teniu l’oportunitat, ignoreu les queixes dels vostres adolescents i marxeu junts tota la família, viviu experiències en comú. Sovint fan suar tinta, però els adolescents es troben en l’època més màgica de la vida. Arribar a conèixer-los i trobar un espai de calma per conversar amb ells és un regal que us endureu per sempre.

 

Maria Gràcia Cornellà Font.

Psicòloga.