Treballo amb adolescents i això fa que sovint pensi en com era la meva pròpia adolescència. En molts aspectes no era gaire diferent, ens barallàvem amb els pares, agafàvem alguna borratxera que a casa encara a hores d'ara no coneixen, ens enamoràvem de la manera més tonta, crèiem que ho sabíem tot del món i ens afectava molt el que els altres pensessin de nosaltres.

Les xarxes socials no formaven part de la nostra vida, no vam saber que existien fins ben entrats a la vintena. Encara que abans ja utilitzàvem alguns xats, personalment, vaig tenir el primer contacte amb Facebook als 26 anys.
Explico tot això perquè constato que, si alguna cosa diferencia i marca l'adolescència d'ara, són les xarxes socials i, de manera relacionada, l'ús del mòbil.

No puc fer un judici a favor o en contra de les xarxes socials, perquè tenen coses bones i dolentes, com tot, però sí que em fa reflexionar el paper principal que tenen en molts joves. Molts pares es preocupen perquè els costa molt “desenganxar” els fills del mòbil; i molts nois i noies s'ho passen realment malament si no tenen prou seguidors o “likes” als perfils de diverses xarxes. Molts tenen una vida més activa a nivell virtual que presencial.

Les xarxes socials es poden convertir en un contacte continu amb el judici dels altres i, sobretot, amb el propi. Molts joves acaben intentant fabricar-se una mena de personalitat que pugui ser acceptada a les xarxes, fins i tot si és molt diferent a com són ells en realitat.

L’adolescència potser és l’etapa on l’acceptació social té més pes, i sembla que, amb l’arribada de les xarxes socials, aconseguir sentir-se acceptat és cada vegada més difícil, que la societat és més exigent i que queda més marcat què s’accepta i pot convertir el jove en “popular” i què dóna lloc al ridícul i el pot fer caure en la categoria de “friqui”.

No crec que sigui fàcil lluitar contra aquest problema; i, en tot cas, no crec que sigui un problema de les xarxes socials, sinó amplificat per aquestes. Com en molts altres àmbits, la igualtat de sexes, el respecte a les diferents orientacions sexuals o l’acceptació de diferents cultures, l’abordatge cal fer-lo des de l’educació, l’educació a l’escola però també, i més important, l’educació a casa, que és la que potser es deixa més de banda. L’autoestima s’aconsegueix amb una bona educació, el respecte també, la seguretat amb un mateix també i, per tant, la capacitat de deixar-se influir poc per la societat (gens és impossible), també. Si estem en una nova societat amb normes noves, potser també ens hauríem de plantejar crear maneres d’educar noves, adequades als temps.

Maria Gràcia Cornellà Font.

Psicòloga.