Aquesta setmana comença a Girona el festival Strenes. Després d’anys sense aconseguir fer-se un lloc fixe i digne en el món dels festivals a Catalunya, sembla que amb l’Strenes Girona ha trobat la fórmula; aquesta serà la seva tercera edició, i ja s’ha fet famós el concert inaugural a la Rambla, al terrat del Centre d’Informació Turística de Girona.

El festival, a més a més, s’ha convertit en el punt de partida de les gires de presentació dels darrers discs per a moltes formacions musicals, de manera que efectivament, a Girona, aquests grups fan la seva estrena.

L’entrada en l’època dels festivals, i el fet que fa poc es van donar els premis Enderrock, fa reflexionar sobre el món de la música i de l’art en general; els reptes que suposa guanyar-se la vida com a artista i les dificultats per tirar endavant. Aquestes dificultats són més grans quan els artistes són dones.

Dels 32 grups que tocaran al festival Strenes, només 9 compten amb dones entre les seves files. No significa que les dones no tinguin talent; podeu escoltar Judit Nedderman (per dir-ne una) per adonar-vos-en. Si ens volem fixar en reconeixements oficials i prou, però, és justament un grup de noies, Roba Estesa, qui ha arrasat en els Premis Enderrock d’enguany enduent-se quatre guardons. Però costa, trepitjar escenari...

El problema no és propietat del món de la música. Fa poc, sortia la notícia que els actors (masculins) de la sèrie d’èxit Big Bang Theory s’havien rebaixat el sou per tal d’igualar-lo al de les seves companyes actrius. És sabut que en el món del cinema i la televisió, tal com passa en molts altres camps professionals, elles cobren menys que ells per fer la mateixa feina i tan o més bé. Un aplaudiment pels actors de Big Bang, però el problema és allà i no sembla que la societat estigui disposada a solucionar-lo.

Abans de ser psicòloga vaig estudiar per ser actriu. Molts dels meus companys d’aquells temps s’han dedicat al teatre i la televisió. Doncs bé, les possibilitats, el respecte, les oportunitats de què han gaudit els meus companys, no tenen ombra de comparació amb els de les meves companyes. Tan és així, que m’és deu vegades més senzill (per no dir vint), anar al teatre a veure com un dels meus companys es guanya la vida com actor, o trobar-me’l si encenc la televisió, que no pas una de les meves companyes.

El món continua essent dels homes, i és responsabilitat de tots que ho sigui, també de les dones, que acabem acceptant moltes situacions com a normals. Caminem com tortugues cap al canvi i no som conscients de tot el que ens queda per fer  (els comentaris despectius cap a les dones, amb clau d’acudit i amb tota la lleugeresa possible ens envolten a tots els canals de televisió i de ràdio). L’art, la música, el teatre, hauria de ser el primer en mostrar un canvi. Esperem la invasió de les dones als escenaris.

I de moment, esperem que l’Strenes sigui un èxit.