Els infants, més capaços d'adaptarse al confinament que els adults

Pili Turon Girona 25.03.2020 | 00:19
La reclusió d'infants i adolescents a casa tot el dia, cada dia, amb mares i pares que teletreballen o no tenen feina –perquè l'han perdut, els afecta un expedient de regulació temporal, són autònoms sense encàrrecs...– s'està convertint en un màster de convivència accelerat. Un repte que posa a prova les famílies i per al qual la investigadora de l'Equip de recerca d'infància, adolescència, drets dels infants i la seva qualitat de vida (Eridiqv) de la Universitat de Girona, Sara Malo, i la psicoterapeuta i especialista en el vincle afectiu Maria Gràcia Cornellà proposen algunes pautes.

La primera clau és aconseguir que els fills entenguin el concepte «confinament», un fet que Sara Malo condiciona a «l'edat i el desenvolupament de cada infant i de com cada família decideixi explicar-ho»; que –segons aconsella– hauria de ser «de la manera més senzilla possible, sense enganyar i, sobretot, exposant que és una situació transitòria».

Maria Gràcia Cornellà coincideix amb la seva col·lega i anima a trobar activitats per fer junts, encara que assegura que «els nens i les nenes més petits tenen una gran flexibilitat mental, de manera que són més capaços d'adaptar-se al confinament, de fet, que els adults». Ara bé, explica que l'impacte de «passar de tenir una agenda escolar i extraescolar a estar tot el dia a casa» augmenta amb l'edat i avisa que «a partir dels sis o set anys pot començar a ser important, ja que el nucli social guanya pes i, a mesura que passin les setmanes, veurem que els infants enyoren la seva vida habitual». Per compensar-ho, la psicoterapeuta proposa adaptar tant com es pugui les rutines fora del confinament al dia a dia: al matí, aixecar-se a l'hora que els infants ho feien per anar a l'escola, «inventar-se una 'hora del pati' en què tothom aturi el que està fent i es faci alguna activitat conjunta» o preveure una mica d'activitat física, ni que sigui ballant.

Especialment dur a l'adolescència Cornellà subratlla que el fet de no poder sortir de casa serà «especialment dur en etapes preadolescents o adolescents» perquè, «en aquesta època, les relacions socials, els amics, l'entorn de l'escola i de les activitats extraescolars és molt important i constitueix part de la seva identitat»; per això recomana explicar-los la situació «molt bé» i posar «facilitats perquè estiguin en contacte amb els amics i companys».
Per Sara Malo, «redefinir la convivència és clau» i defensa que en aquest procés «hi haurien d'intervenir tots els membres de la família pactant horaris mínims per a fer activitats, però també per a descansar». La psicòloga indica que la «sobreocupació de l'espai» domèstic, on el ritme de vida normal fa que s'hi coincideixi poc, «a vegades pot crear una sensació de manca d'espai personal» i generar tensions. Per evitar-ho, remet als experts en psicologia ambiental que aconsellen distingir llocs per a cada tasca – estudiar, treballar, menjar...– i buscar espais propis o moments de silenci.

Si es teletreballa, la psicòloga subratlla la importància de compartir les tasques de la llar perquè «ens podem trobar en una situació de 'multitasca' que, si no és compartida, pot generar sensació de desbordament, angoixa i malestar psicològic»; un sentiment que es multiplica quan algú se sent atrapat «entre les demandes de la feina i l'atenció completa que demanen els fills, sobretot quan aquests són més petits».

Maria Gràcia Cornellà insisteix que «l'organització i les rutines són fonamentals», a més de «la paciència i la comunicació», i insta a planificar-ho tot: àpats, activitats, els temps de telèfon mòbil o de televisió i trobar la forma de diferenciar caps de setmana de dies laborables. En la seva opinió, cal «no deixar-nos anar, ni personalment ni a nivell de família, és important sentir que seguim controlant la situació i no que la situació s'apodera de les nostres vides». Una altra qüestió a tenir en compte és que les plataformes digitals formen part de la rutina de confinament, tant dels pares com dels fills. La investigadora de la UdG –experta en noves tecnologies i relacions intergeneracionals i adolescents– recorda que l'ús de la xarxa s'ha disparat pel teletreball, però també per un alumnat sense classe que navega per matar el temps lliure i per fer activitats acadèmiques. Per aquest motiu, Malo aconsella a les famílies que renegociïn les condicions d'ús habituals per tal d'adaptar-se a la situació actual; alhora que considera imprescindible continuar supervisant els menors, així com establir un horari, «fer dieta mediàtica», compartir moments d'ús entre pares i fills i combinar-los amb estones de lleure sense xarxes.

Per la seva banda, Cornellà és partidària de flexibilitzar les normes pel que fa a les noves tecnologies «mentre duri aquesta situació», tot valorant per a què s'utilitza. «És a dir –aclareix–, que és important afavorir la comunicació amb els amics, però al mateix temps cal evitar un gran increment de consum de vídeos, sèries o determinades xarxes socials». Sentir-se sol en família Davant les possibles conseqüències del confinament a les llars, l'especialista en el vincle afectiu afirma que «posarà a prova totes les relacions familiars», començant per «la salut de la parella» –quan és el cas–, ja que «una cosa és veure'ns el vespre perquè passem tot el dia treballant o fent activitats, i l'altra passar junts tot el dia, compartint manies, necessitats personals, espais...». Una corda que també es tensa a nivell intergeneracional, àmbit en el qual Cornellà recomana als adults que facin l'exercici de posar-se a la pell dels infants. I alerta que, encara que sembli una paradoxa, «un dels perills» d'aquesta situació «és que els membres de les famílies s'acabin sentint sols, vivint amb altres, però no acompanyats en les seves angoixes». Perquè això no passi –diu–, «és important parlar, però encara més, escoltar».

Nadal són les festes més famoses del món. I probablement les més celebrades. A casa nostra, pràcticament dos mesos abans de que arribi, ja ens bombardegen els anuncis de la tele, les llumetes del carrer, la decoració de les botigues...

Més enllà del costat lluminós i consumista de Nadal, aquestes festes són famoses per la seva pretesa funció d’unir les famílies en un entorn de pau, amor i harmonia. En pocs dies, se’ns acumulen una gran quantitat de dinars i sopars familiars on estem obligats a passar moltes estones amb els nostres i, si es pot, passar-ho bé amb ells.

Afortunadament per moltes famílies això és així: existeix una bona relació entre tots, trobar-se és motiu d’alegria i les festes passen amb la il·lusió que s’espera. En d’altres, les festes posen de relleu allò que falta. Quan ha mort un familiar, és durant les festes, que se’l troba a faltar de manera més significativa. Quan ens trobem amb pares que s’han separat recentment, les festes es converteixen en tot un repte pels fills, que han d’adaptar les tradicions i els records de la infantesa a la nova situació, i que sovint han de repartir el seu temps amb la màxima delicadesa per no despertar gelosies ni enfrontaments entre els pares.

Les festes poden tenir un to especial també pels adolescents. Sabem que durant l’adolescència, la relació amb la família canvia, i sovint no passa pels millors moments. Els enfrontaments amb els pares són més freqüents, i les estones compartides amb oncles, avis i cosins poden resultar molt feixugues, sobretot si no existeixen familiars d’edats similars.

Els adults, per la seva banda, tendeixen a demanar molt dels joves durant aquestes festes: “comporta’t”, “per una vegada vesteix-te bé, vés polit”, “vindrà gent, endreça la teva habitació”... Si sumem això a les moltes hores a què les vacances de l’escola obliguen a la convivència familiar, veiem que els conflictes ens esperen a la cantonada.

Els adolescents es troben al dia després de ser nens. Els podem estirar encara cap a alguna de les il·lusions que acompanyen el Nadal, impliquem-los en les festes, demanem-los ajuda a l’hora de decorar la casa, fer el dinar, comprar regals pels més petits, etc. I prenem el risc que la seva manera de decorar sigui diferent de la nostra o que els plats que cuinin no siguin del nostre gust. Es tracta de gaudir de les festes, no de tenir un Nadal perfecte.

Per altra banda, no els podem exigir més del que sabem que ens donaran. Si sabem que aguantaran bé el dinar, però no més, permetem-los que surtin amb els seus amics encara que la sobretaula no hagi acabat.

Potser és justament amb fills adolescents quan les reunions familiars tenen més sentit si parlem de la família més directa enlloc de l’extensa. Nadal és una bona oportunitat per aprofitar per fer coses pares i fills junts; limitant potser als dies més importants la trobada amb altres familiars. Si ho fem així, el sentit de la paraula “família” pot passar, en l’adolescent, de tenir  connotacions avorrides a estar relacionat amb quelcom confortable, càlid i divertit.

Darrerament han sortit les xifres referents als permisos de maternitat i paternitat a Catalunya, així com al nombre d’excedències demanades per a tenir cura d’un familiar.

El que destaca una vegada més, és l’abismal diferència entre els permisos demanats per dones enfront dels demanats per homes. Si ens fixem en les excedències demanades per tenir cura d’un familiar, la diferència és de 5.545 dones enfront 446 homes. Això significa que, per cada dotze dones que han optat per renunciar a la seva feina i dedicar-se a tenir cura d’un familiar, només un home ha pres la mateixa decisió. Podeu comptar que quan parlem de ser pares, la diferència augmenta: a Catalunya, 36.382 dones agafen el permís de maternitat, enfront 748 homes; és a dir, 48 dones per cada home.

Per altra banda, ja fa uns anys que el nombre d’estudiants universitaris femenins supera amb escreix els masculins. De la mateixa manera, cada vegada són més les dones que es situen en posicions elevades o bé creen les seves pròpies empreses. Això significa més responsabilitats, més hores de feina (sembla que el tema salari cota...), però també més ambició, més somnis, més autoconfiança.

Les dones som les úniques que, físicament, podem dur els infants al món, i tampoc podem demanar als homes que siguin ells qui donin el pit. Més enllà d’això, però, sembla que quan es parla de família, la feina de la dona és la que continua essent menys important i, per tant, és ella qui hi ha d’acabar renunciant; fins i tot si la diferència de sou amb l’home és inexistent o tomba en favor de la dona.

Els informes parlen d’excedències, baixes i permisos, però hi ha tota un sacrifici de la dona per la família que no es veu. Malgrat treballin les mateixes hores i tinguin responsabilitats i maldecaps similars, quan s’arriba a casa, continua donant-se per segur que serà la dona qui tindrà cura dels fills, comprovarà que no falta res a la nevera i s’ocuparà de fer la compra, organitzarà dinars i sopars. Quan anem a sopar a casa d’uns amics, sovint és la dona qui s’aixeca més sovint a dur plats amunt i avall, podeu fer un petit experiment i contar-ho la propera vegada, quedareu sorpresos.

Les noves generacions fem un esforç conscient per la igualtat. Els homes intenten fer més per la casa, però el que fan continua anomenant-se “ajuda”. Les dones incloem els homes, però continuem prenent la responsabilitat i defensant el que creiem que és “el nostre territori”. La responsabilitat principal és nostra, de les dones; hem de deixar anar l’orgull de “la meva casa està molt neta” o “els meus fills són molt ben educats”.  Si no cedim territori l’home no el pot prendre.

La societat ens fa creure, ara, que som súperdones; i cometem l’error de creure-ho i sentir-nos-en orgulloses “sóc dona i puc fer la meva feina de manera fantàstica, estar estupenda i dur la meva casa a la perfecció”. Error, és una trampa. Si volem la igualtat amb els homes a nivell laboral, els hem de fer a ells iguals també a nivell familiar.

Fa anys, existia un model familiar molt concret on l’home treballava i la dona tenia cura dels fills i la casa. Més enllà de discutir si era un model més o menys vàlid, el cert és que, d’uns anys cap aquí, les dones hem entrat amb força al mercat laboral, ocupant llocs de diversa responsabilitat, i els homes han decidit que no volen quedar apartats del dia a dia de la seva família. Tot plegat ha dut a anar igualant els papers de l’home i la dona tant dins la família com dins l’àmbit laboral (tot i que, com a partidària de la igualtat que em considero, he de dir que encara queda molta, moltíssima feina per fer).

En tot cas, haguem fet més o menys deures, el cert és que ens trobem davant un model social diferent al qual els horaris, i el ritme de la societat, no semblen haver-se adaptat.

Podem parlar de simple conciliació laboral, d’horaris flexibles que permetin, a homes i dones, concentrar les seves hores de treball per poder dedicar temps als seus, però és que la societat, si més no la de casa nostra, no hi acompanya.

Es diu que, per començaments del 2017, el Parlament de Catalunya prepara una llei que canviarà els horaris laborals a què estem acostumats fins ara, i que els aproparà al model d’altres països europeus com França o Suècia. Per descomptat, es tracta d’un canvi gran que afectarà no només les empreses, sinó també els horaris escolars i els establiments comercials.

En segons quines feines, parlar de conciliació laboral és una utopia, perquè si treballem en una immobiliària, en una botiga de queviures o, com és el meu cas, en el món de la salut; i si, a més a més, el negoci en qüestió ens pertany o depèn fortament de la nostra feina, no podem tancar la paradeta a les cinc en ares de la nostra vida familiar quan vivim en un món on les botigues obren a les cinc de la tarda i tanquen a les vuit.

No podem demanar als nostres clients que ho deixin tot per venir a veure pisos o a comprar arròs de deu a onze del matí, perquè ells també es troben subjectes al ritme horari del nostre país i condicionats a venir al migdia o després de les vuit de la tarda. Vivim en un país on moltes feines no acompanyen a ser a casa abans de les set.

Per altra banda, els fills no s’eduquen sols. I educar-los és molt més que poder pagar algú que en tingui cura; educar és estar, passar temps junts per poder créixer, per poder donar exemple, per conèixer i deixar-se conèixer. Els anys passen ràpid, i la infància dels fills no la podrem recuperar.

Fa anys que admirem els horaris del món anglosaxó per la manera com permeten, per sí mateixos, i sense plantejar solucions temporals, una conciliació general de la vida laboral amb la familiar. El que fins ara era una utopia, i que sembla una manca visible de modernitat en el nostre país pot canviar, doncs, si la llei que vol proposar el Parlament tira endavant; segur que li espera un camí ple d’entrebancs, però pel bé de la nostra salut familiar, esperem que aviat sigui una realitat.

http://www.viaempresa.cat/ca/notices/2016/09/feina-i-familia-el-dificil-equilibri-maria-gracia-cornella-21458.php

El dia 1 de juliol, va participar al festival Emergent, concretament a Quart, l’artista Paula Valls, una cantant de jazz i blues de veu vellutada que s’està convertint en la sensació de l’estiu. La Paula és una artista adolescent de 17 anys disposada a trepitjar fort en el món de la música.

Ara és la Paula, però fa uns anys, l’Andrea Motis, que ara té 21 anys, va debutar, quan només en tenia 15, amb el seu saxofon i apadrinada per un artista del renom de Joan Chamorro.

Dins la mateixa generació trobem la Núria Graham, cantautora mig catalana mig irlandesa que va presentar el seu primer disc, “First Tracks”, amb només 17 anys.

Són alguns dels adolescents que han aconseguit un cert renom dins el món de la cultura. D’altres encara han d’arribar a la fama, i d’altres, no hi arribaran mai, però són allà, en alguna banda, escrivint, component, actuant, recitant, pintant.

L’adolescència pot convertir-se en una etapa altament creativa, si es té la capacitat, els mitjans i les ganes. Poc importa si aquesta creativitat acaba donant fruit, com en el cas de les nostres artistes adolescents; la creativitat, per sí mateixa, és un motor d’energia que ens fa créixer.

La persona adolescent, gaudeix d’una llibertat que els infants no poden entendre i que als adults se’ls escapa. Es troben en el moment de la vida en que tot és possible, on ells comencen a ser ells però encara no coneixen els lligams de la vida adulta.

L’adolescent experimenta amb la vida de moltes maneres, i una d’elles és l’art; fins i tot si es tracta d’un art que no condueix enlloc o que els adults no entenen.

Intentar domesticar aquest art, exprimir-lo, forçar l’adolescent talentós a dedicar-se a l’estudi i a evolucionar la seva tècnica per obtenir-ne un fruit en forma de disc, de quadre, o d’orgull dels familiars, ofega l’art. Perquè l’art és fruit d’això, de la llibertat, de creure que els límits no existeixen, de creure que es pot crear quelcom nou que encara no s’ha vist abans, perquè l’artista adolescent és especial, ple d’energia i d’imaginació.

Sembla que hi ha alguna cosa més, doncs, dins l’adolescent, que desordre, caos i rebel·lia, només cal saber-ho veure, estar atents per quan tregui el nas i aprofitar per gaudir-ne sense més expectativa que aquesta, el gaudi.

Tant de bo cada adolescent descobreixi i exploti el seu art. Mentrestant, si voleu gaudir de l’art de les cantants adolescents, aquí les teniu:

https://www.youtube.com/watch?v=fMS7N_Ic-jg

https://www.youtube.com/watch?v=ygWVcstXdqs

https://www.youtube.com/watch?v=5tDcEr1XtgQ

Maria Gràcia Cornellà Font

Psicòloga